més paraules

T'estimo, ets el més important d'aquest món.
Sense tu no sóc res, et necessito... ara i sempre.
Descansa, bona nit.
M'he alegrat de veure't i de que estessis content de que estès allà.

paraules per a ell

Aquests dies són els que em sento malament, els que estic completament perduda en el meu petit món i que em tanco solament en els meus pensaments i en les meves cabories. Els dies que vull estar sola, que no m'agrada que ningú em digui res, els dies que trec el meu caràcter agressiu que normalment està tancat en una caixa amb candau. Els dies que estic decepcionada del món, de la gent que estimo i dels que crec que ja no estimo.
Tot em fa mal, metaforicament el meu cor està plé de puntxes, com els rosers en aquesta època de l'any.
M'agradaria experssar que sento, però sé que em costa molt. Ets la persona més important en la meva vida, la que sempre ocupa la meva ment. Ets el meu suport, la meva guia, el meu tot. En aquests moments, quan les coses no són realment com nosaltres esperem (això no vol dir que tot sigui dolent) es pensen i diuen coses que fereixen a l'altre. Això és perquè segurament ens coneixem molt, sabem el que agrada i el que no agrada i inconsientment sabem posar el dit a la llaga de l'altre. És com una gran punyalada, perquè la rebs de la persona que més estimes, de la persona que esperes i rebs més coses.
Hem d'aprendre a escoltar, a ajudar als del nostre costat, a no retreure les coses que tan mal ens fan i
a estimar amb el cor a la mà.
En aquests moments estic decebuda, trista i em sento sola. Potser perquè em sento així no experso com he fet sempre el que sento i quan m'importes, potser per això estic una mica lluny.
Necessito viure, passar-ho bé i ser feliç. Sé que si no estas al meu costat això no serà mai així, però en aquests moments necessito la teva ajuda, sense ella tot és molt més dificil, em resulta impossible.
Si dic tot això és perquè en aquests moments ho sento, perquè no m'agrada que estem així, per què fer mal i no estimar?¿?¿?¿

casa meva

Per mi casa meva és com un petit museu, el gran museu de la família. Des de petita hi he vist moltes coses, des de quadres magnifics, a cantis, botelles de vidre, figures tan de fang, coure, ceràmica, a sedes pintades, una columna molt bonica i molts retrats.
Això ha fet que em fixès molt en els detalls.
És normal que havent moltes coses, algunes m'agradin i altres no. N'hi ha algunes que em fascinen, que me les miro moltes hores i altres, al contrari, passen vagament desaparcebudes. Els que hi heu estat sabreu del que estic parlant.

Pel que fa als quadres, n'hi ha un que sempre m'ha agradat molt, l'anomeno el gat. És un gat que està en un sofà i és del nostre gran amic Perico. Podria parlar de molts, però d'aquest en recordo moltes coses, i és un dels que més he observat. Recordo que el vam adquirir a Cadaqués, i que estavem amb els cosins. Fa força anys, era una nena menuda.

Fa poc temps, en cumplir els 26, l'avia em va regalar una tela fantàstica, xinesa. És molt bonica.

Si voleu veure aquest museu, només heu de venir, hi esteu convidats.

Us mostraré una figureta que sempre m'ha cridat l'atenció, aquí ho deixaré...

sense titol

Aquesta setmana he estat molt trista. L'abraçada i el petó em van ajudar molt, em van donar forces. Gràcies per ser com ets.

setmana

@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@
El temps infulencia en la manera que veiem les coses, serà que avui és un dia d'aquells que ha de ploure i no ho fa, que tot està tapat i que veiem les coses més aviat negatives. Plou i no plou!!
Aquest estat d'àmim va començar el dilluns. El dia va començar normal, em vaig despertar a casa, i vaig anar cap a Lleida. Allà havia quedat amb el tutor i aquí és quan va entrar el xoc de la setmana. Sense massa justificació em va dir en poques paraules que s'havien de repetir totes les proves que havia fer. Aquesta noticia va provocar-me un petit trauma. Sense 'massa' justificació
em va caure al damunt molta i molta feina. I clar, això provoca malestar, nervis,
angoixa i molts altres efectes secundaris com ara que no es curi la contractura
que em vaig fer el divendres i que estigui més aviat trista i agobiada per tot
plegat.
Avui era el segon dia que repetia les proves, però no s'agafa egnos i per tant,
no es poden agafar dades.
D'aquí una estoneta aniré a veure un dels profes d'estadistica, a veure si em pot donar un cop de mà. És gros, però un dels altres m'he negat la seva ajuda (i jo em pregunto, pq deu ser profe?) (teoricament estan aqui per ajudar als alumnes) (quina poca falta de vocació que tenen)!!!
Ja estem a dijous, demà tocarà descansar una mica, que fa molta falta.

Apa, cuideu-vos.
@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@

butaca

*************************************************************
una butaqueta una mica particular, potser friki, kika, amb un estampat
caracteristic d'una època... ja és la butaca del pis, del nostre caracteristic
pis. A poc a poc va agafant forma i nous aires**********************
*************************************************************

Què us sembla?¿?

el telefon

Recordo des de ben petita fer ús del telèfon. Els primers anys de la meva vida, (en tinc constància en una foto de tamany 15x20 a casa) que parlava molt amb els avis. M'encantava parlar amb ells, m'explicaven coses i em sentia molt bé. Hi havia una complexitata molt gran, eren unes pesonetes molt importants i com que vivien lluny, doncs el telèfon era la font de comunicació. El primer número de telèfon començava 9778980..

En vaig fer una mica més gran, ens vam trassladar a viure en un altra localitat (per millorar la feina i la proximitat amb la familia) i el telèfon va agafar més prespecitves. Tenia 7 anys, i tenia ganes de parlar amb els meus amics, els que ara són els amics de la infancia. Bàsicament eren dos nens!! El poble era petit, i del 80 erem 3, ells dos i jo. Ho sé, he pujat amb nens, ells i el meu germà, mascles. Potser per això, m'encanten els cotxes (avui en dia segueix l'afició), i no suportava les nines - No entenia perquè s'havia de passejar un cotxet amb una nina a dins!? Allò era cosa de les mares, però amb nens de veritat.

Durant molts anys va servir per parlar amb ells...

Un estiu vam anar a Roma, el 94. Tothom parlava per 'celular' pel carrer. Sí, sí, el mobil!! Aquí no se'n veia, era molt extrany i novedós aleshores.

Van passar uns anys i ens vam tornar a canviar poble, ara ja al definitiu, un de molt i molt bonic. Allà el primer amor, que tot i viure molt aprop de casa, sempre parlavem per telèfon.

Me'n vaig anar a la capital i allà ja es va fer imprescindible. Per parlar amb tothom!! Llavors ja vaig tenir el primer mobil. El primer era deixat però a l'estiu ja en vaig tenir un de propi, me'l va regalar el mei germà ja que havia treballat a l'estiu.

D'ell no n'he dit res. Al començament no li agradava parlar per telèfon, no deia casi bé res. Amb els anys, 7 anys, s'ha acostumat i diria que li agrada i tot. I ell és qui em té el cor robat, i ...

Els mobils nous m'encanten, a més de parlar et pots veure, ja és el boom!!

Truca'm!

gota d'aigua

L'aigua, un recurs que dóna vida...
Unes gotes minuscules, a vegades insignificants, es filren per les galeries subterrànies de tot el plantea.

Un be escàs!

Taronja

Que n'es de bona la taronja.

És rodoneta, més gran que la mandarina i més petita que la carabassa. Està plena de suc, i a vegades de pepites. La seva pell és gruixuda, amb porus grans i una mica 'amarga'! Porta moltes vitamines i suposo que moltes atres coses.

Ara en veig per tot arreu, serà perquè m'agraden molt.

Fa un temps, cada matí quan em despertava l'avia em preparava un suc, deia que m'aniria bé per seguir el ritme de tot el dia. En tenia molta de raó!

El seu suc és nyam nyam... sempre en beuria.

Les cireres també m'agraden molt!! EH!

la mama

Una de les persones que més m'estima en aquest món, que ho ha donat tot. És com una definició de MAMA, amb majuscula.
És una persona sensible, forta, sincera i amb molt carisma. Té un caràcter fort, una mica feta a la seva però molt bona persona. Es desviu pels demes, i a vegades s'oblida d'ella mateixa.
Ha tingut les coses molt dificils, és molt lluitadora. Amb valentia i a vegades amb tristesa, hem seguit tots endavant.
Potser perquè el nostres caràcters xoquen molt, no ens hem entés massa, o més que no haver-nos entés, ens hem discutit molt.
De petits no ens deixava fer massa coses, sobretot a mi ja que el meu germà sempre ha acabat fent el que volia. Ara ja som grans, i encara pregunta i pregunta, però deixa fer 'tot' el que volem. El meu germà la té dominada, sap com tractar-la; això li ha permès fer moltes coses. En canvi jo, tot el contrari, no sé com fer-ho i a més a més, s'enfaden amb mi per no fer-ho bé.
La mama, mama és... i per ella estic aquí, així que tot el que puc fer és agrair-ho a ella.
Mama mia...