cap de setmana

us parlaré d'ell... i m'agradaria començar amb una frase que un dia va escriure: "mira al futur i pregunta't: Què val més: una il.lusió interna o una felicitat externa? Hi ha qui necessita estar acompanyat i sentir, notar, que és estimat per un altre. Però també hi ha qui amb la simple il.lisió de saber que l'altre existeix, que l'altre pensa en ell, ja viu feliç".

D'aquesta frase ja fa més de set anys, i les coses han anat canviant. Jo sempre he sigut del primer típus de persona, necessito sentir, saber, estimar i sentir que m'estimen. Ell, al començament en tenia prou de saber que pensava en ell, però, amb el pas del temps, ha après a sentir, a sentir-se estimat i a desitjar aquestes sensacions fins al punt en que ara, ho necessita tant o més que jo. D'alguna manera ha aparegut una 'necessitat' d'estar junts, d'estimar-nos cada dia més i de compartir la nostra il.lusió interna, m'encanta.

Amb ell estic bé, em sento segura, estimada, cada dia neixen sentiments nous, en resum: ho és tot per mi. Totes les hores del dia penso en ell, en que deu fer, en si ¿pensa en mi? 'que segur que sí' i en com m'agradaria estar al seu costat. Podem fer moltes coses junts, i n'anem descobrint de noves, això m'ompla d'alegria. És un complement, cada un té coses diferents i a l'unir-nos fem una força gran. Ja hem passat moltes coses, i res ha trencat aquesta unió, desitjo que mai es trenqui... i mai es trencarà "m'ho diu el meu cor, i sento un eco que prové del seu".

Ell, el meu petit, 'ara mateix està llegit i devorant el llibre', és la persona que més estimo en aquest planeta.

AIIIII... et desitjo, et necessito... viatgem cap a l'infinit¿?

Us preguntareu ¿per què cap de setmana?¿
Perquè és quan més disfruto de la seva companyia, de la seva escalfor...