1980

S'acosta el dia, el dia esperat... quina emoció, com m'agrada, és un dia màgic i tot esdevé més especial que els altres... "peixeta, per això també sóc una mica peixeta"

A alguns els agrada i a altres no. Jo pertanyo al gurp que els agrada, és més que agradar, és un dia especial. Recordo molts aniversaris, a casa, amb la família, altres a Barcelona i els darrers al pis, amb les compis-amigues.
Ara mateix me'n ve un a la ment, era l'any 99 i pensava que no ens veuriem. Va arribar amb el tren de la tarda per estar al meu costat, aquest regal em va fer molt contenta, feliç, era ell, el meu petit. El cd de Roxette també em va encantar, i l'Epi i el Blas... L'any 04 van venir a fer-me companyia el monstro de las galletas i el coco...

A casa hi ha hagut els que els agrada i els que no. Això, l'il.lusió per fer anys m'ho ha passat el meu pare, era com un nen petit el seu dia. I vivia amb la mateixa il.lusió els nostres. Algunes coses es pensen en veu alta, aquesta és una d'elles; el més especial de tot seria poder-lo passar al seu costat.

M'encantarà passar aquest dia amb valtres.
Ara em toca pensar que fer, ... el que si que hi haurà és festaaaa.
Anys i anys... que ja sumen 26...

uuuaaaaaaaaaaaaa

Avui és un dia d'aquells que em sento així... com la Lisa...

Totes les coses m'irriten, cridaria sense parar però no puc, alguna cosa a dins no em deixa treure-ho, només en surt alguna espurna de tan en tan però no em deixa desfugar-me.
L'estat de nervis és alt, no sé que fer per relaxar-me una mica i prendre'm les coses amb més mà esquerra. La veritat és que no ho estic passant massa bé. Sé que la vida té moltes coses bones, però en aquests moments no en veig gaires, només a vosaltres.
Necessito tancar aquesta etapa de la vida i passar en una altra, una etapa nova i desconeguda, que en el fons també em causa un gran respecte i força intriga. Espero que sigui bona, simplement millor que ara, que no és massa complicat.
Ara a dormir, a veure si demà comença a canviar tot plegat... bona nit

Cara

Heu vist quines cares!!
El divendres vaig anar a dormir mig trista mig enfadada per la manera que va marxar ell, sense despedir-se ni res. Cansada em vaig adormir ràpid i el dissabte tenia son i vaig aprofitar per dormir. Dormir i dormir fins tardet, i la sorpresa va ser quan va sonar el timbre i estava allà, el matinador havia vingut i m'havia trobat al llitet, dormint com un angeleta. Que xuli, tot va passar i vaig posar-me molt conenta. Em vaig arreglar i em vaig posar ben maca... vam anar a veure un partit de futbol femení (no perque sigui femení, però era força cutre). Clar, t'acostumes a veure el barça cada diumenge davant d'una birrilla i unes braves 'als caçadors' i no pots veure res que sigui més dolent (és a dir, no pots veure res, perquè el barça és el millor del món), i menys tan dolent!!!
Vam dinar macarrons de la mama, i a la tarda es va estirar al sofà (ja que la meva havitació estava ocupada per l'intrus pitjor de casa) i el vaig tapar amb una manta molt mona d'última adquisició, amb un estamapat de zebra!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Rua, confeti i fred per la tarda.
I al vespre, pizza made in casa i bon futbol. DOS golassos i dues birres.
El dissabte aviat va acabar, i molt contenta d'haver-lo passat tan aprop teu. Però vull que sapigueu que no en tinc prou, et necessito més i més apop, en tot moment... enyoro tan ...

Els avis

Em volia referir a unes persones molt especials, que han marcat en gran la meva vida, que infulèncien cada dia en les decisions i que moltes vegades trobo a faltar.
Són especials perquè sempre m'han donat carinyo, m'han ensenyat el que la vida els ha ensenyat a ells, han lluitat molt i són persones valentes.
Ara són grans, molt grans, i alguns d'ells ja no estan entre nosaltres en cos, però si en el meu pensament.

De cada un dels avis en recordo alguna cosa bonica, i tot en són bons records. Tots completament diferents. Per una banda, pagesos de tota la vida, gent forta i molt treballadora. Recordo que quan erem petits i ens venien a veure al poble, quan marxaven jo no hi havia de ser perquè sinó plorava molt i no parava. Tenien una atracció molt gran cap a mi!! O a l'estiu, quan l'avi cada dia ens portava al matí i a la tarda a la piscina, que ens comprava un gelat ben gran al marxar. Si feiem alguna cosa que no li agradava, tot i no saber nadar, venia correns cap allà amb les sabates tretes però amb mitjons a renyar-nos!
També diuen que vaig estrenar la piscina, devia tenir 1-2 anys quan les van contruir, i em van posar a la petiteta (que té 1 pam d'aigua), allà em vaig fer una caca (ja ja ja).
De l'avia els pastissos, els mejars i la seva passió per la lectura. Sempre ha dit que li hauria encantat estudiar, però la guerra els ho va prendre tot.
Per l'altra banda, l'avi va morir no massa gran, un muntanyenc empedernit! I l'avia, va montar un estudi de dança. Es va tornar a casar i va anar a viure a la costa. Més endavant, quan vaig anar a estudiar a Barcelona em vaig instal.lar a casa seva, i vaig viure 5 anys amb els avis. Persones de ciutat, intelectuals, amants del mar i de la muntanya. En recordo converses de taula, dies de teatre,partits de futbol, i històries de mar, totes molt tendres. Vaig aprendre molt en el dia a dia, i també els trobo molt a faltar.

Unes persones molt especials que sempre portaré a dins, i estimaré fins a la fi dels meus dies.


Oliveres

Un beler, sabatetes de ballet i la muntanya

peixeta

Avui és un d'aquells dies que els 'gels' després de sopar tenen ganes de fer sorolls i de barrejar-se amb el Chivas que hi ha a l'armari del menjador, sigui amb red-bull o amb cola. Però aquest no és el tema a parlar, però si denota una mica l'estat (que consti que sol ha sigut un i que estic oks)!

El que més m'interessa és el peixet... qui serà? doncs és una persona dolça, tímida, reservada i que quan la coneixes és meravellosa.

Una de les coses que en va sorprendre i agradar més d'ella, al começament, era la relació amb els seus amics. Crec que és una relació d'amistat de les poques que hi ha, al menys ho he vist pocs cops. I li vaig dir, no me'n vaig poder estar!!! Molt important això de parlar i ser sincer, la clau de l'amistat.
Al llarg d'aquest temps, m'han agradat moltes coses, moltes de bones i sé que amb ella he aprés molt, i que ha ajudat a que sigui més personeta dins d'aquest món. No sé pas com explicar-ho, però he sentit coses, he pensat molt i m'ha ajudat a entendre i a descubir. Estic molt contenta de poder gaudir de la teva companyia, i d'haver(-vos) conegut [evidentment també a la Pinxa].
Ara són moltes coses, les birrilles a les 9 (que molen molt), els viatges amb cotxe i les aventures que comporten de tant en tant com ara no veure la sortida que toca (culpa del copilot) o quedar-se sense bateria (culpa de la boira), o trobar als urbanos posant una multa (culpa de la senyal mal posada)... entre altres.


M'encanta en treball en equip, ja veuras com a la llarga servirà de molt l'esforç realitzat. (al barça diuen: tots junts fem força, tan se val d'on venim...)

Lo de peixet, perque és de costa, i això es nota!! La costa és tan bonica, no es pot viure sense mar, relaxa, i dóna energia. I el color taronja crec que t'agrada¿¿

Ai peixet, segueix cuidant-me, que et necessito...




Espero que mai acabi, que el peixet sempre estigui a la vora. I en el fons també sóc una peixeta!!Els peixets sempre estan pel que siguo.

recordo

fa uns mesos que vas marxar. Ens vam coneixer a la ciutat emboirada ara fa uns tres anys, al començament compartiem sostre i algunes paraules, però la relació es va fer més intensa. I arribat un punt, l'amistat. Ara recordo moltes coses, i són records perquè tu estan en un altra ciutat, i ja no ens veiem tant. Recordo perquè "et" trobo a faltar.

Recordo les canyes al Tapas i Cañas, els entrepans del Maracas, anar a comprar un Kebap o a fer una birra a la tarda.
Recordo els esmorzars a la casa del Cosant i al Kroxant. Algun dinar a la Sanwicheria...
Recordo que compraves xocolata, o portaves qualsevol xuxeria. Preparaves el cafè...
Recordo els llibrets o les croquetes de la teva mama.
Recordo que quan estava cansada, preparaves el sopar o el que fos encantada.
Recordo que feies uns pastissos boníssims.
Recordo tantes coses...
Que t'encantaven els berberechos i que els preparavem amb pimenton d'Extremadura. O amb llimona i pebre!

Recordo passar dies a la teva habitació.

Recordo les converses, de politica, i del que fos davant del sofà.
Recordo les nits davant de la tv, mirant el Cor, la Otero, el Buena, hospital,...
Recordo els cubatilles de dilluns, dimarts, dimecres i dijous.
Recordo algunes preguntes mitiques que has formulat.

Recordo les haver agafat un bus cap a agrònoms el dia de la nevada.
Recordo un dia que les rodes del peugeot no tenien aire.

Recordo 1000 i 1 imatges.

Recordo les moltes coses que m'has ensenyat.
Recordo que mai oblidaré el temps viscut.
Recordo que et trobo a faltar.

Et recordo que sóc la teva amiga.

no sé què sent

Ell deu estar dormint, avui diumenge toca aprofitar i dormir per tota la setmana. Aquesta setmana ha tornat a dir una frase que m'ha robat el cor, i això que no ens hem pogut veure gaire. Encara sort del telèfon, sino tot seria més difícil.

Cada vegada el trobo més a faltar, les setmanes es fan més feixugues lluny del seu costat. Trobo a fatar poder explicar-li com estic, que sento o que em passa, poder-li fer un petó o simplement abarçar-lo ben fort. És que només amb una mirada sap que estic pensant!! És un punyetero!!! Mira que m'arriba a conèicer el simberguenza, en canvi jo crec no en dedueixo tant, però segurament sóc la persona que més dedueix (això ja ho dirà ell si escau).

La frase fa: "m'arrepenteixo de no haver pensat com t'estimo abans de començar a llegir-ho..., perquè t'estimo amb bojeria".

Ahir despré de dinar, estava molt cansat i ens vam estirar. Es va adormir en poc temps, i dormia com un angelet. No em deixava manta, l'estirava cap a ell... però la seva companyia ja donava prou escalfor.

Acabaré amb la lletra d'una canço de Feliu Ventura que diu així:
No sé què sent / ací assegut encara / esperan-te amb l'anhel dels nous / he imaginat / la teua pell completa / com un mapa estés sobre el meu mar. // No hi ha demà si no ets amb mi / acaronant-me, potser besant-me / i tot a plena llum. // L'última ràtzia / ens va donar la flama / per encendre torxes al camí / sempre present / et tinc en els meus llavis / que tu escoltes com la teua veu. // No hi ha demà.... // He imaginat. Sempre present. Et vull amb mi. // En els papers / els necis t'intoxiquen / i t'amaguen, no en volen saber res. / Et vull amb mi, / la teua pell completa, / com un somni. Vine Llibertat!! // No hi ha demà.... // Acaronant-me, i tot a plena llum. / Potser besant-me i tot a plena llum. / I tot a plena llum. / I tot a plena llum. / I tot a plena llum.
No sé què sent

Ara torna a dormir al mel llit, m'ha confesat que li encanta, que s'hi sent agust i feliç (clar, és el meu llit). És tan bonic quan dorm, me'l menjaria a petons.

llums encesos

Qui m'havia de dir avui quan m'he despertat, després d'una nit una mica 'turbulenta', que tindiem unes aventures tan i tan...
Per començar, he matinat més del compte, això vol dir que abans de les 9 ja estava arreglada, amb el llit fet i esmorzada. Així, que pensant d'aprofitar el matí, he anat cap a la uni de copilot d'un cotxe vermell. Al laboratori ha anat passant el matí amb companyia (si es pot dir companyia) o amb solitud del J i el C. Entrat el matí, al limit amb el migdia ha aparegut ella i hem anat a fer un café. Despés del curt break, hem estat treballant i discutint tots plegats al lab. Ha estat un dia d'aquells de problemes i més problemes, d'aquells que no saps perquè, però apareixen i no hi ha manera d'arreglar-los. També és cert, que a vegades desaparèixen solets... costa d'entendre!
A la vora de la 1:30, el J ja volia anar a dinar. Però fins a les 2 no hem plegat tots plegats.
Els moviments i sorolls de la pantxa cada vegada eren més grans, i hem arribat al cotxe verd (aquesta vegada també amb funció de copilot). I ha tocat el botonet que obra el cotxe: sorpresa, no s'ha obert!!! Ha posat la clau, i... la bateria s'havia descarregat... el cotxe no arrencava... De cop i volta, els hem vist i atrets per la gana, hem anat corrents cap a ells amb busca d'ajuda.
"ara us toca a vosaltres imaginar els dos 'directors' & PinkPanter empenyent el verd per tot el campus"... No hem pogut fer res, es veu que els nous, porten alguna cosa a l'injecció que no li dóna la gana de posar-se en marxa.
Hem trucat als tècnics, i ha vingut una tècnica a arreglar-ho.
Ja havia passat més d'una hora... hem dinat agust (una amanidassa i una pizza ben bona).

Tot això, perquè feia boira i hem encés els llums del cotxe... el pobret té algun problema i no avisa quan et deixes els llums encesos (això és la tecnologia Toyota), ell diu que és el FUTUR de l'automoció.

I fins aquí, jo encara els imagino empenyent el cotxe...

sol solet

Ara feia dies que no estava en aquesta ciutat, concretament feia deu meravellosos dies. Durant aquests dies, he gaudit d'ell, de la seva llum, de l'escalfor que transmet i de l'alegria que dóna. Sense ell tot és molt diferent, les coses deixen de ser simplement coses, les persones canvien, es tanquen i no viuen com viurien amb la seva presència. Tot és molt més trist, soso, es perd l'il.lusió d'alguna manera. És perd fins i tot l'ombra, terrible!!
Com mesurarem l'alçada de les coses?
Com ens orientarem sense rellotge?
Com és farà la fotosíntesi?
No podrem gaudir de la seva arribada i de la seva despedida...
Aquestes i altres preguntes són les que ens podem formular¿?

Quan el tenim, casi no ens n'adonem, però quan no hi és, el trobem molt a faltar.
Torna aviat, sense tu la vida és molt trista.

Sol, solet
vina'm a veure,
vine'm a veure,
sol, solet
vine'm a veure que tinc fred

...

Quan està aquí, els nens/es riuen; els ocells canten; els gossos burden; i la gent no s'amaga. Tot és simplement més fàcil i la vida és una mica més meravellosa... ens acostem una mica més a l'infinit...

peus

De color blanc, m'encanta!!

Aquest carabassa,
rodonets i amb 3 dits






Aquests són els meus peus...

D'una noieta encantadora...
(està amb blanc i negre)



Una mica tenebròs¿?



Aquí podeu veure més peus, potser hi ha el vostre i tot...

I per acabar avui, el peu d'una bebè, molt maqueta...

cap de setmana

us parlaré d'ell... i m'agradaria començar amb una frase que un dia va escriure: "mira al futur i pregunta't: Què val més: una il.lusió interna o una felicitat externa? Hi ha qui necessita estar acompanyat i sentir, notar, que és estimat per un altre. Però també hi ha qui amb la simple il.lisió de saber que l'altre existeix, que l'altre pensa en ell, ja viu feliç".

D'aquesta frase ja fa més de set anys, i les coses han anat canviant. Jo sempre he sigut del primer típus de persona, necessito sentir, saber, estimar i sentir que m'estimen. Ell, al començament en tenia prou de saber que pensava en ell, però, amb el pas del temps, ha après a sentir, a sentir-se estimat i a desitjar aquestes sensacions fins al punt en que ara, ho necessita tant o més que jo. D'alguna manera ha aparegut una 'necessitat' d'estar junts, d'estimar-nos cada dia més i de compartir la nostra il.lusió interna, m'encanta.

Amb ell estic bé, em sento segura, estimada, cada dia neixen sentiments nous, en resum: ho és tot per mi. Totes les hores del dia penso en ell, en que deu fer, en si ¿pensa en mi? 'que segur que sí' i en com m'agradaria estar al seu costat. Podem fer moltes coses junts, i n'anem descobrint de noves, això m'ompla d'alegria. És un complement, cada un té coses diferents i a l'unir-nos fem una força gran. Ja hem passat moltes coses, i res ha trencat aquesta unió, desitjo que mai es trenqui... i mai es trencarà "m'ho diu el meu cor, i sento un eco que prové del seu".

Ell, el meu petit, 'ara mateix està llegit i devorant el llibre', és la persona que més estimo en aquest planeta.

AIIIII... et desitjo, et necessito... viatgem cap a l'infinit¿?

Us preguntareu ¿per què cap de setmana?¿
Perquè és quan més disfruto de la seva companyia, de la seva escalfor...