Un senyoret

Ara fa un any que tot va començar. Primer era esporadi, algunes hores a la setmana però poc a poc va anar tot a mes i va arribar un moment que la dedicació era total, 'de fet' unes hores al dia però de pensament les 24 hores. I ell, una persona molt coridal, correcta, amable però jo em pregunto, com un esser viu pot ser tan i tan despistat, oblidadis, 'desastre', despreocupat, desordenat¿¿¿ No és recorda del que t'acaba de dir i a més, fa com si no passes res. Et crea un trauma mental però has de fer com si no passés res ja que per ell és el més normal del món.
Tu vius per allò i ell viu de tot allò, dues coses molt i molt diferents.
Això sí, en tot això no estic sola, ho vivim amb 'dual' i ens apoiem, tenim un recolzament mutu, les dues per ell! Sort d'això, sino estaria completament desasperada i perduda en aquest món. Potser hauria anat a fer una visita al Batís. M'agradaria fer-me amiga del triangle.
Diu les coses perquè les facis tu, podriem dir que és un vividor. No en el sentit que pensareu, però es treu la feina de les mans i passen a les teves sense ni adonar-te'n. A vegades és flipant.
Molts dies imagino el que li diré en arribar, però al estar allà sembla que s'esfumi de la meva ment. No em surten les paraules... al marxar torno a recordar tot el que volia dir. És estrany!
Ai, val més agafar aire i deixar-lo anar (com em deia el meu metge oriental). Aviat acabarà tot plegat! I serem E. Agrònomes (ja ja ja).
Una de nova, avui ha dit que ens pot posar un pc al passadís!! Al passadís, perquè tothom ens observi (menys ell, que tot i estar allà no té temps per a res).
I a més a més, perque diu a ella les coses que són per mi i a mi les coses que són per ella. Potser no ens reconeix, ens conforn. Ja sé, el tenim hipnotitzat!! O potser ell a nosaltres...
Tot això... el tutor... Perque serveix? Si l'únic que no fa és tutorar!
Però és mono!!
Algú ens vol salvar?