aigua sòlida que cau

quans records em dóna aquesta aigua sòlida que 'cau'. Des de molt petita que la visc, algunes temporades més que altres però cada any treu el cap. De molt petita, als 4-5 anys, cada any per les festes de nadal precipitava aigua sòlida, era molt bonic, com en els contes. Anàvem a l’escola caminant, parant compte de no caure perquè els carrers eren grans pistes de gel. Tot el poble era gel. De més grandeta, però encara petita, recordo un dia pujant a la Cerdanya que es va posar a nevar molt. Faltaven 400m per arribar i el cotxe cada vegada anava més enrere. El meu erap va posar les cadenes, però aquestes ballaven per les rodes. Eren grans... al final, tard, vam arribar. Al llit! Una mica més endavant, l’època que portava aparells a les dents (havia per estar ben guapa) i anava a l’escola 10 km de casa, em van caure els aparells al pati, no me’n vaig adonar. Va nevar força i vam estar 2 dies sense classes. 2 dies sense classes i 2 dies patint per la perdua En arribar a l’escola, ja no quedava casi neu, sol una petita muntanyeta, i allà colgats hi havia els meus aparells màgics. Com que aquesta té la propietat de congelar, un estat físic molt curiós en que l’aigua passa d’estat líquid a sòlid, estaven en perfecte estat.
Un record que em va prendre el que més estimava. No tinc paraules, només una: injust.
En toca un de bo, un trineu i el meu estimat. Les dues coses juntes em van deixar unes imatges en ment increibles. I tota la nit juntets.
Fa uns mesos que ha après a esquiar i avui torna a caure...