Silueta

...una imatge: val més que 1000 paraules... un viatge a l'infinit ...

aigua sòlida que cau

quans records em dóna aquesta aigua sòlida que 'cau'. Des de molt petita que la visc, algunes temporades més que altres però cada any treu el cap. De molt petita, als 4-5 anys, cada any per les festes de nadal precipitava aigua sòlida, era molt bonic, com en els contes. Anàvem a l’escola caminant, parant compte de no caure perquè els carrers eren grans pistes de gel. Tot el poble era gel. De més grandeta, però encara petita, recordo un dia pujant a la Cerdanya que es va posar a nevar molt. Faltaven 400m per arribar i el cotxe cada vegada anava més enrere. El meu erap va posar les cadenes, però aquestes ballaven per les rodes. Eren grans... al final, tard, vam arribar. Al llit! Una mica més endavant, l’època que portava aparells a les dents (havia per estar ben guapa) i anava a l’escola 10 km de casa, em van caure els aparells al pati, no me’n vaig adonar. Va nevar força i vam estar 2 dies sense classes. 2 dies sense classes i 2 dies patint per la perdua En arribar a l’escola, ja no quedava casi neu, sol una petita muntanyeta, i allà colgats hi havia els meus aparells màgics. Com que aquesta té la propietat de congelar, un estat físic molt curiós en que l’aigua passa d’estat líquid a sòlid, estaven en perfecte estat.
Un record que em va prendre el que més estimava. No tinc paraules, només una: injust.
En toca un de bo, un trineu i el meu estimat. Les dues coses juntes em van deixar unes imatges en ment increibles. I tota la nit juntets.
Fa uns mesos que ha après a esquiar i avui torna a caure...

Un senyoret

Ara fa un any que tot va començar. Primer era esporadi, algunes hores a la setmana però poc a poc va anar tot a mes i va arribar un moment que la dedicació era total, 'de fet' unes hores al dia però de pensament les 24 hores. I ell, una persona molt coridal, correcta, amable però jo em pregunto, com un esser viu pot ser tan i tan despistat, oblidadis, 'desastre', despreocupat, desordenat¿¿¿ No és recorda del que t'acaba de dir i a més, fa com si no passes res. Et crea un trauma mental però has de fer com si no passés res ja que per ell és el més normal del món.
Tu vius per allò i ell viu de tot allò, dues coses molt i molt diferents.
Això sí, en tot això no estic sola, ho vivim amb 'dual' i ens apoiem, tenim un recolzament mutu, les dues per ell! Sort d'això, sino estaria completament desasperada i perduda en aquest món. Potser hauria anat a fer una visita al Batís. M'agradaria fer-me amiga del triangle.
Diu les coses perquè les facis tu, podriem dir que és un vividor. No en el sentit que pensareu, però es treu la feina de les mans i passen a les teves sense ni adonar-te'n. A vegades és flipant.
Molts dies imagino el que li diré en arribar, però al estar allà sembla que s'esfumi de la meva ment. No em surten les paraules... al marxar torno a recordar tot el que volia dir. És estrany!
Ai, val més agafar aire i deixar-lo anar (com em deia el meu metge oriental). Aviat acabarà tot plegat! I serem E. Agrònomes (ja ja ja).
Una de nova, avui ha dit que ens pot posar un pc al passadís!! Al passadís, perquè tothom ens observi (menys ell, que tot i estar allà no té temps per a res).
I a més a més, perque diu a ella les coses que són per mi i a mi les coses que són per ella. Potser no ens reconeix, ens conforn. Ja sé, el tenim hipnotitzat!! O potser ell a nosaltres...
Tot això... el tutor... Perque serveix? Si l'únic que no fa és tutorar!
Però és mono!!
Algú ens vol salvar?

Truita a la espanyola

Un dia de gener, fred i tímid, el dia de la creació del blog.

Un dia com un altre, però especial per alguns motius. Per exemple, la truita que ens hem menjat per sopar portava curry! Amb el nas l'has notat! Bona catadora!!
A partir d'avui, comença la redacció de la Pink Panter per tots vosaltres. Espero que llegir es converteixi en un petit plaer.